Poema del mal caçador

Aquest poema es situa a l'apartat de visions, del llibre Visions & Cants de Joan Maragall, publicat l'any 1900. Seguint la forma de la poesia tradicional, Maragall construeix el poema en art menor: en hexasíl.labs, i utilitzant tercets rimats en els dos primers versos i un vers lliure en el tercer, tret de la quarteta final que fixa l'ideal tràgic de l'eternitat com a càstig diví.

El mal caçador, reelabora la llegenda popular, d'origen germànic, coneguda també a Catalunya, i que Maragall va cantar amb un poema que li valgué un premi ordinari als Jocs Florals de Barcelona.

La llegenda explica com un caçador, juntament amb altra gent, estava escoltant la missa del corpus i com just en el moment de la consagració, marxa empaitant una llebre tot desatenent la divinitat que enfadada, li jutjà el càstig irreversible de correr eternament darrere de la seva presa sense poder atrapar-la mai.

A la primera estrofa, ens descriu el moment de Corpus, una missa matinal estiuenca que es fa amb les portes obertes, símbol que ens reflecteix una missa oberta a tothom qui la vulgui escoltar. El caçador hi està present amb un genoll a la terra, que representa que encara que està en un acte espiritual, ell és caçador i com a tal segueix estant aferrat a la terra.

Llavors <<li bota allà al bell peu la llebre endiastrada, que fuig botant i el caçador darrera>>, la llebre és el simbol del mal que l'incita a cometre un pecat i que ell com és caçador està vinculat al materialisme i no ho desaprofita.

<<«Corres i correràs.Mai més t'aturaràs.» Aquesta és la sentencia. >>Amb influència ibseniana, la divinitat imparteix el seu càstig contra el caçador, sentenciat a correr perseguint la seva presa eternament sense poder atrapar-la, i a la que ell respon: <<Doncs, corro i correré. Mai més m'aturaré. Alegre és la sentència.>> On hi trobem una voluntat clarament vitalista en veure que la condemna és entomada amb alegria per part del caçador.

<<S'allunyen amb el vent, passen dies i nits, ha tornat el corpus christi, la missa matinal la diuen allà dalt, en un vent de visió passa el mal caçador, se gira i veu l'altar, al seu peu el capellà i en alt veu l'hòstia candida.>> El temps passa i retorna la festivitat del Corpus quan ell va ser sentenciat i gran importancia de la mirada, ja que,veu el moment en el que va ser irreverent i la fixa per primer cop en l'hòstia.

Va passant el temps i cada any els capellans es fan una mica més vells per tant, el fet d'aixecar més els braços, vol dir que estan més aprop de Dèu, osigui, de la mort.

Amb el pas del temps i les estacions, l'Hostia va pujant i a la vegada el temple sagrat es va degradant.

Aquí ens remarca la relació entre la pujada de l'hòstia i la degradació del temple, fins que cau i hi floreixen les runes. L'hòstia puja infinitament cap al cel y el caçador segueix mirant-la, remarquem l'importancia de la mirada perquè ja no mira la llebre sino l'hòstia.

La caiguda del temple, simbolitza que amb el pas del temps l'esglesia s'ha d'obrir a nous pensaments i ser més accessible per als seus fidels. Com fica al vers 69: <<floreix el temple en runes>>, pertant veiem que l'esglesia s'ha unit a la natura com si fossin una sola cosa i donant a entendre que la senzillesa de la natura s'ha unit a la rigidesa de l'esglèsia, per fer aquesta més accessible a la majoria dels seus seguidors.

Per una altra banda, el fet que l'hòstia puji eternament es relaciona amb la sentència eterna del caçador, per tant si tot és etern mai hi haurà salvació.

Per finalitzar,a l'última estrofa: <<L'hòstia per anar al zenit té l'espai infinit, i ell, per caçar, encisat, té el temps, l'eternitat.>> Trobem una relació espai-temps, que està caracteritzada per un moviment horitzontal i un altre de vertical que donen forma al simbol cristià per excelencia, la creu. Aquest simbol ens dona a entendre que aquesta relació entre l'infinit i l'eternitat, és impossible i per tant l'únic poder que podria permetre això, és Dèu.

En conclusió, aquest poema ens transmet multitud de símbols com la llebre simbolitzant el mal o temptació, la caiguda i unió amb la natura del temple que dona accessibilitat al poble, l'hòstia denominant l'infinit vers l'eternitat de la sentència del caçador i remarcar també aquest esperit de l'individu vinculat al materialisme i que a l'hora Maragall utilitza per caracteritzar un element essencial del col.lectiu català.